La mà ha parlat

La mà diu que no. La mà ha parlat, ha tallat l’aire en formes precises. Res més a dir. Podeu tornar tots a casa. La mà estableix la lletra damunt la pedra i mana que s’apaguin les llànties al capvespre. Una mà, quatre artells com diamants, suficients per fer-vos somiar un món terrible, sense lleis. Vosaltres, que viviu amb por, ho preferiu així?

Farcell

Sí, aquest farcell que se’t presenta al llit és el meu cos. És una altra màquina, diferent d’aquella que tan bé tu pilotaves, entre núvols, i després feies esclatar gustosament contra les pedres. Portada pel record d’aquelles belles restes a la sorra potser t’esperaves aquell cos, acostumat a recréixer, una mica buit, enamorat del teu control. Ara jo et poso al davant aquest manat de terra. Està cansat, però ha après a seguir les estacions.

Visita a mitjanit

El teu balcó estava tancat. Vaig haver d’entrar llençant trossets de mi per sota les portes. La pell va cabre-hi tota com un llençol brut, el cor es va esquerdar una mica per les estelles. La llengua, el més important, va entrar-hi bé, unes formigues van carregar-la com un petit tren de mercaderies. Vas fer un gran crit en veure’m, jo provava d’explicar-me, incapaç de filar paraules. Et juro que aquell desgavell era el millor de mi.

Malentès

Malparit, aquella era la meva faula. Tu gaudeixes d’un parer estrany, com qui roba calces d’una bugada, aquest goig no era per a tu. Mai l’havies espiat, entre columnes, o bé cara a cara, escolant un últim segon, anant més ràpid que els guàrdies. Tu no compares ulls amb robins ni somriures amb excavadores, ni et vols morir per poder assetjar com a fantasma, què en saps tu, desgraciat, de patir per voluntat?

El pretendent

No tinc res de tu. Mai m’has traït amb l’esperança. Pots ben dir que el teu pit et fa de torre, i que els intrusos no hi són benvinguts. Estens carrers al voltant teu, canals no resolts de formiga, on és fàcil que es perdi un preguntador professional, un pretendent sense pretesa, un nen petit, com ara jo.

Defensa

Aquesta intel·ligència que porto a dins, i que al final del dia evita mostrar-se sencera, en realitat m’estima molt. Voldria fer-me de llum i fornir-me de respostes, enterrar-me en dura pell. M’estima tant com s’estima els meus malfactors. Perquè és així, etèria, no veu les diferències, i pensa que són ells qui van llençar la primera pedra, que són ells qui empitjoren el món.

L'imitador

Aquest home és capaç de menysprear la vida emprant moltes veus diferents. Es fica dins d’altres persones com si fossin closques vacants i bufa, i les fa malparlar. Els conrea rengles de paraules que creixen ja desconfiades, arrelades com tumors, i els fa dir, a aquestes bones persones, que no s’estiguin de patir, que patir és un estri de conservació.

Cadira

M’enfonso a les aigües assegut a la cadira. Veig les cordes que em lliguen a la fusta però no les sento a la pell. S’endureixen els trencants de la meva cara, s’estén l’estela blanca de bombolles per damunt del meu cap. Però no em sento respirar. M’enfonso, i m’estimo aquesta cadira. Això fa de mi un sant, un il·luminat?

Bona màquina

Sort que el plaer dura tan poc. Resisteix el mateix que la rosada, i ja és matí un altre cop. Una bona màquina per cos, això necessitem tan d’hora. Que les ordres arribin clares al cervell, i que després caiguin sota unes mans executores, fetes per no descansar, que no busquin terra ni branca, ni espatlla, ni promontori de genoll que ni la boira trepitja.

L'aprenent

El tracte ja és perfecte. Anaves pel carrer tan content, sentint-te important perquè havies cantat la cançó més fosca. Li interessaves al diable, es mirava els teus llibres i et feia preguntes d’alquímia. Tenia gana, i la teva ànima el temptava! Quin orgull ser escollit plat principal d’un pensament tan negre. I quan t’has descobert dimoni tu mateix, entens el tracte. No era la diferència allò el movia, era l’amor per les semblances.

Moneda

Remena amb els dits al pot de les monedes rovellades i tria’n una a l’atzar. Segur que surt una que porta la teva cara. Sí. Una cosa pensada, en aquest cervell, ja no es pot esborrar. Hi queda cisellada. Ara obre la finestra i llença la moneda al buit. Sents tu mateixa l’aire del barranc, el teu cap guillotinat fent voltes? Caus deixant un arc de coure i passes pels ferros de la claveguera. No pateixis. La ranura que has alimentat era d’una jukebox, has tornat al meu cervell i ara recomença aquesta maquinària de rentar diamants.

L'element

Protegeix l’element fals de la teva vida. És allò que els altres veuen, i s’ho prendran com la veritat. Lluita per aquesta terra aliena, ofereix-la a l’insult, mentre el teu cor s’hi cova a sota. Que es cansi l’altre, fent força contra un anvers. Això et deixa trist, brut, ets un impostor? Perquè et deixin en pau cal fingir que t’importen els cops.

Mitja aurora

Per culpa teva tot passa dues vegades. La primera llum s’aixeca i va per la ciutat a veure què manen. La segona s’esmuny del llit pesadament, el vermell del cel li dura més del compte. Després surto jo amb ulls com plomades. Al llindar de les lleis més naturals m’estic a mig néixer, parat a la porta, dins i fora de l’aurora, contemplant el jardí.

Tot en ordre

Tot aquest patiment que t’envolta, tu, tu l’has fet real. Resulta que repeties encanteris que no entenies. No volies una purga? Aquí la tens, tu mateix l’has conjurada, és la pura força que es cova al fons de la malaltia. Per això estigues content: has descobert que les coses segueixen l’ordre de les lletres, la màgia i el món són molt semblants.

Medea

He inserit malediccions en aquest llibre com aigua dins l’aigua, la seva taca no es nota. Potser us les empasseu amb ull cristal·lí, i us pugen directes al cervell per fer-hi cova. Un dia, de mal humor, brandareu una paraula com un martell, la fareu caure sobre algú que estimeu. Com jo, no sabreu per què.

Bons números

Tu continues fent bons números a l’infern. Encapçales totes les llistes. Potser que comencis a pintar les parets de casa de vermell, i a fer foguera dels mobles. Maleeix-te encara una mica més amb aquest menyspreu que se’t deslliga a la llengua i fueteja els amics. Després refés-te en abraçades. L’única explicació: a tu mateix també et tractes així.

Cims i valls

Entre cims i valls desolades hi ha un pur anar-hi que s’acaba fent agradable. Com si el paisatge s’aixequés només per al passant. Ell puja i baixa, sense descans, repetint la roda que li imposen els peus i les mans, triturant-se l’oci de l’ànima. No curant-se mai de la neurosi. I a sobre gaudint del passeig com peça de bestiar. 

Només compten les hores turbulentes

Compto les hores amb els intestins. I només compten les hores turbulentes. Ulls endins, amb un frec interior palpo els nusos d’aquests rosari i em pregunto quin s’incendiarà avui, miracle invers, escarni d’aquest submón. El funeral, les ploraneres, trepitgen fort per dins mentre els camins exteriors viuen en calma.

Sigues aspre

Endavant, sigues aspre. De tu, les paraules seran aspres, molt poc adients, micronèsia de monosíl·labs, saltets per l’aigua i tu la pedra plana ben llançada i abstracta. Sigues criticable, fàcilment millorable, no sonis a res, sona maldestre amb les pobres paraules i les pobres idees. Però no diguis que no parles d’una cosa en concret. Estàs lligat a un tema. I si tu no ho saps, ja t’ho vindran a dir.

Aquest dimoni

Aquest dimoni, ara ho veig, ja va néixer vell. No ha provat la ignorància de les primeres vegades, per això no té sentit de l’humor. Sovint visita la meva ciutat, vol que li faci de guia. El porto pels carrers més estrets, atapeïts. El modernisme li fa fàstic, els turistes li regiren els budells. Vaig de la seva mà i ho odio tot amb ell.