Un poema de Vicent Andrés Estellés

Enyore molt, amb tot el cos i l’ànima,
el jorn aquell que vaig prendre uns gesmils
i els vaig posar, trèmul, als teus cabells.
Els vaig furtar, en passar, d’algun hort.
Enyore molt, vull dir, una innocència,
un lloc perdut o possibilitat,
encara cast i molt segur amant.

¿Per què no em vaig morir aquell moment?

Em vas mirar. Et creuaven els ulls 

ocells petits de tremolosa festa.

No ens vam dir res durant tot el trajecte, 

ric d’alguns béns que ignoràvem encara,
cor sense fel i amor a didals d’aigua.

Si hagués sabut, n’hauria posat d’altres 

en el melic i en el trau del teu sexe,
i àdhuc al cul. Hauria estat bonic. 

                              De Les acaballes de Catul