A finales de mayo se presentó el libro de cuentos 'Els noms dels seus déus', del escritor birmano-catalán Ruy d'Aleixo. Estas son las notas que leí a propósito del libro.
L'ètica d'intentar-ho
A Els noms dels seus déus, el temps és com un dial de ràdio.
Segons cap on apunti, tocarà el futur, el passat o el present. Però en totes
tres estàncies tot és imaginat, imperfecte. En aquest llibre, el passat correspon a la màgia; el futur,
a la por de races i societats desconegudes; i el present, a la impossibilitat
de conèixer el present. Movent la rodeta del dial, sentirem una veu que va
explicant aquests paratges, i que per molt que viatgi és la mateixa: en tots
els desplaçaments d'aquest contes identificarem un home falsament innocent, que
no acaba d'entendre la seva vida però que sempre abraça el seu destí sense
queixa, com un presoner que torça sempre a l'esquerra a tots els trencants d'un
laberint, sense parar-se a pensar en el centre.
A Els noms dels seus déus la irrealitat
forma part del fluid de la realitat. Per això és difícil dir que contes com ‘El
tros de pa’ i ‘Primavera nuclear’, situats en temps o potser en planetes
llunyans, siguin futuristes o de ciència-ficció. Més aviat semblen cròniques
d'un present alternatiu, alterat per un demiurg sàdic i contemplatiu.
Aquest
dimoni subaltern, evidentment, és la imaginació del Ruy d'Aleixo. Diria que al
llibre trobem dues modalitats d'imaginació: aquella on la meravella és
manifesta i intervé directament a la vida dels afectats; i aquella on tot passa
en una altra banda, en secret, condicionant els protagonistes. Per això
llegireu contes estranys perquè estan situats en un món místic, a la Índia del
passat potser, o en una distòpia violenta governada per una burocràcia
religiosa; però trobareu també contes estranys perquè són com un escenari
perfectament il.luminat i decorat però buit durant la representació: el lector
ha d'acabar-los. I perquè totes dues categories de contes estan escrits en la
llibertat de la imaginació, el poder de recreació del lector serà anàleg. Igual
que el millor art, aquest llibre dóna ganes de crear, de pensar, per gust i
diversió, en un 'què passaria si'.
Dins de tota
aquesta varietat de situacions, hi ha dues constants al llibre. Ja he mencionat
la veu, el fil entre vasos, l'ànima pitagòrica que, de conte en conte, viatja
entre realitats i explica el que troba. L'altra constant és d'ordre formal, i
és la moral que es pot extreure de tots els contes. Es tracta sobretot d'una
moral estètica, contemplativa. L'observació dels éssers humans en
circumstàncies extremes acaba generant un codi de conducta, sigui com a
ensenyança o perquè brilla per la seva absència. El Ruy d'Aleixo no ens vol
adoctrinar, sinó més aviat mostrar les conseqüències de certes decisions. En
alguns casos, tindrem la sensació de saber més que els protagonistes, com a 'La
casa d'Ayodhya' o 'L'home que volia ser.' D'altres vegades, no estarem segurs
de si el càstig o la recompensa és una lliçó del món, com a 'Veluvana' i
'Retaule del condemnat.' En tot cas, de cada conte podem extreure'n una mena
d'ètica, de vegades mundana, de vegades fantàstica.
Per tot
això, veurem que la puresa és un tema important. Els personatges d'aquests
contes volen no equivocar-se. Exerceixen la violència més despietada després
d'entregar el seu cor; roben i accepten que la condemna caigui sobre tota la
seva família; són malalts terminals que noblement mai no amaguen la seva
condició; o són esclaus inútils i assassins que vivien amd un propòsit
d'esmena. A Els noms dels seus déus, l'ètica
no es construeix amb bones accions sinó amb l'acceptació total de les pròpies
circumstàncies. Només no rebutjant a res s'arriba al ple autoconeixement.
I respecte
això voldria acabar amb uns versos del poeta àrab Issn el Traseünt, citat
justament al conte que dóna títol al volum:
Això és el
destí:
regar sota
els teus peus
perquè les
flors
creixin en
un altre país.
