Sobre 'Els noms dels seus déus', de Ruy d'Aleixo

A finales de mayo se presentó el libro de cuentos 'Els noms dels seus déus', del escritor birmano-catalán Ruy d'Aleixo. Estas son las notas que leí a propósito del libro.


L'ètica d'intentar-ho

A Els noms dels seus déus, el temps és com un dial de ràdio. Segons cap on apunti, tocarà el futur, el passat o el present. Però en totes tres estàncies tot és imaginat, imperfecte. En aquest llibre, el passat correspon a la màgia; el futur, a la por de races i societats desconegudes; i el present, a la impossibilitat de conèixer el present. Movent la rodeta del dial, sentirem una veu que va explicant aquests paratges, i que per molt que viatgi és la mateixa: en tots els desplaçaments d'aquest contes identificarem un home falsament innocent, que no acaba d'entendre la seva vida però que sempre abraça el seu destí sense queixa, com un presoner que torça sempre a l'esquerra a tots els trencants d'un laberint, sense parar-se a pensar en el centre.

      A Els noms dels seus déus la irrealitat forma part del fluid de la realitat. Per això és difícil dir que contes com ‘El tros de pa’ i ‘Primavera nuclear’, situats en temps o potser en planetes llunyans, siguin futuristes o de ciència-ficció. Més aviat semblen cròniques d'un present alternatiu, alterat per un demiurg sàdic i contemplatiu.

     Aquest dimoni subaltern, evidentment, és la imaginació del Ruy d'Aleixo. Diria que al llibre trobem dues modalitats d'imaginació: aquella on la meravella és manifesta i intervé directament a la vida dels afectats; i aquella on tot passa en una altra banda, en secret, condicionant els protagonistes. Per això llegireu contes estranys perquè estan situats en un món místic, a la Índia del passat potser, o en una distòpia violenta governada per una burocràcia religiosa; però trobareu també contes estranys perquè són com un escenari perfectament il.luminat i decorat però buit durant la representació: el lector ha d'acabar-los. I perquè totes dues categories de contes estan escrits en la llibertat de la imaginació, el poder de recreació del lector serà anàleg. Igual que el millor art, aquest llibre dóna ganes de crear, de pensar, per gust i diversió, en un 'què passaria si'.

     Dins de tota aquesta varietat de situacions, hi ha dues constants al llibre. Ja he mencionat la veu, el fil entre vasos, l'ànima pitagòrica que, de conte en conte, viatja entre realitats i explica el que troba. L'altra constant és d'ordre formal, i és la moral que es pot extreure de tots els contes. Es tracta sobretot d'una moral estètica, contemplativa. L'observació dels éssers humans en circumstàncies extremes acaba generant un codi de conducta, sigui com a ensenyança o perquè brilla per la seva absència. El Ruy d'Aleixo no ens vol adoctrinar, sinó més aviat mostrar les conseqüències de certes decisions. En alguns casos, tindrem la sensació de saber més que els protagonistes, com a 'La casa d'Ayodhya' o 'L'home que volia ser.' D'altres vegades, no estarem segurs de si el càstig o la recompensa és una lliçó del món, com a 'Veluvana' i 'Retaule del condemnat.' En tot cas, de cada conte podem extreure'n una mena d'ètica, de vegades mundana, de vegades fantàstica.

    Per tot això, veurem que la puresa és un tema important. Els personatges d'aquests contes volen no equivocar-se. Exerceixen la violència més despietada després d'entregar el seu cor; roben i accepten que la condemna caigui sobre tota la seva família; són malalts terminals que noblement mai no amaguen la seva condició; o són esclaus inútils i assassins que vivien amd un propòsit d'esmena. A Els noms dels seus déus, l'ètica no es construeix amb bones accions sinó amb l'acceptació total de les pròpies circumstàncies. Només no rebutjant a res s'arriba al ple autoconeixement.

  I respecte això voldria acabar amb uns versos del poeta àrab Issn el Traseünt, citat justament al conte que dóna títol al volum:

Això és el destí:

regar sota els teus peus

perquè les flors

creixin en un altre país.