Restes
Alça’t cap al sol, sense defenses.
La pell s’enfonsarà de pressa,
i els ulls cauran endins. La manera
de conèixer-te de veritat
és observant les teves restes.
I què és allò que deixes?
Un magma blanc desfet pel terra
(mai has tingut consistència)
on es drecen dues flors
de ferro, sense pètals.
La pell s’enfonsarà de pressa,
i els ulls cauran endins. La manera
de conèixer-te de veritat
és observant les teves restes.
I què és allò que deixes?
Un magma blanc desfet pel terra
(mai has tingut consistència)
on es drecen dues flors
de ferro, sense pètals.
La mà ha parlat
La mà diu que no. La mà ha parlat, ha tallat l’aire en formes precises. Res més a dir. Podeu tornar tots a casa. La mà estableix la lletra damunt la pedra i mana que s’apaguin les llànties al capvespre. Una mà, quatre artells com diamants, suficients per fer-vos somiar un món terrible, sense lleis. Vosaltres, que viviu amb por, ho preferiu així?
Farcell
Sí, aquest farcell que se’t presenta al llit és el meu cos. És una altra màquina, diferent d’aquella que tan bé tu pilotaves, entre núvols, i després feies esclatar gustosament contra les pedres. Portada pel record d’aquelles belles restes a la sorra potser t’esperaves aquell cos, acostumat a recréixer, una mica buit, enamorat del teu control. Ara jo et poso al davant aquest manat de terra. Està cansat, però ha après a seguir les estacions.
Visita a mitjanit
El teu balcó estava tancat. Vaig haver d’entrar llençant trossets de mi per sota les portes. La pell va cabre-hi tota com un llençol brut, el cor es va esquerdar una mica per les estelles. La llengua, el més important, va entrar-hi bé, unes formigues van carregar-la com un petit tren de mercaderies. Vas fer un gran crit en veure’m, jo provava d’explicar-me, incapaç de filar paraules. Et juro que aquell desgavell era el millor de mi.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)