La mà diu que no. La mà ha parlat, ha tallat l’aire en formes precises. Res més a dir. Podeu tornar tots a casa. La mà estableix la lletra damunt la pedra i mana que s’apaguin les llànties al capvespre. Una mà, quatre artells com diamants, suficients per fer-vos somiar un món terrible, sense lleis. Vosaltres, que viviu amb por, ho preferiu així?
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.