El teu balcó estava tancat. Vaig haver d’entrar llençant trossets de mi per sota les portes. La pell va cabre-hi tota com un llençol brut, el cor es va esquerdar una mica per les estelles. La llengua, el més important, va entrar-hi bé, unes formigues van carregar-la com un petit tren de mercaderies. Vas fer un gran crit en veure’m, jo provava d’explicar-me, incapaç de filar paraules. Et juro que aquell desgavell era el millor de mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.