Malentès
Malparit, aquella era la meva faula. Tu gaudeixes d’un parer estrany, com qui roba calces d’una bugada, aquest goig no era per a tu. Mai l’havies espiat, entre columnes, o bé cara a cara, escolant un últim segon, anant més ràpid que els guàrdies. Tu no compares ulls amb robins ni somriures amb excavadores, ni et vols morir per poder assetjar com a fantasma, què en saps tu, desgraciat, de patir per voluntat?
El pretendent
No tinc res de tu. Mai m’has traït amb l’esperança. Pots ben dir que el teu pit et fa de torre, i que els intrusos no hi són benvinguts. Estens carrers al voltant teu, canals no resolts de formiga, on és fàcil que es perdi un preguntador professional, un pretendent sense pretesa, un nen petit, com ara jo.
Defensa
Aquesta intel·ligència que porto a dins, i que al final del dia evita mostrar-se sencera, en realitat m’estima molt. Voldria fer-me de llum i fornir-me de respostes, enterrar-me en dura pell. M’estima tant com s’estima els meus malfactors. Perquè és així, etèria, no veu les diferències, i pensa que són ells qui van llençar la primera pedra, que són ells qui empitjoren el món.
L'imitador
Aquest home és capaç de menysprear la vida emprant moltes veus diferents. Es fica dins d’altres persones com si fossin closques vacants i bufa, i les fa malparlar. Els conrea rengles de paraules que creixen ja desconfiades, arrelades com tumors, i els fa dir, a aquestes bones persones, que no s’estiguin de patir, que patir és un estri de conservació.
Cadira
M’enfonso a les aigües assegut a la cadira. Veig les cordes que em lliguen a la fusta però no les sento a la pell. S’endureixen els trencants de la meva cara, s’estén l’estela blanca de bombolles per damunt del meu cap. Però no em sento respirar. M’enfonso, i m’estimo aquesta cadira. Això fa de mi un sant, un il·luminat?
It's a shame
Number me in haste
This eagerness to change
Such a shame
Bona màquina
Sort que el plaer dura tan poc. Resisteix el mateix que la rosada, i ja és matí un altre cop. Una bona màquina per cos, això necessitem tan d’hora. Que les ordres arribin clares al cervell, i que després caiguin sota unes mans executores, fetes per no descansar, que no busquin terra ni branca, ni espatlla, ni promontori de genoll que ni la boira trepitja.
L'aprenent
El tracte ja és perfecte. Anaves pel carrer tan content, sentint-te important perquè havies cantat la cançó més fosca. Li interessaves al diable, es mirava els teus llibres i et feia preguntes d’alquímia. Tenia gana, i la teva ànima el temptava! Quin orgull ser escollit plat principal d’un pensament tan negre. I quan t’has descobert dimoni tu mateix, entens el tracte. No era la diferència allò el movia, era l’amor per les semblances.
Moneda
Remena amb els dits al pot de les monedes rovellades i tria’n una a l’atzar. Segur que surt una que porta la teva cara. Sí. Una cosa pensada, en aquest cervell, ja no es pot esborrar. Hi queda cisellada. Ara obre la finestra i llença la moneda al buit. Sents tu mateixa l’aire del barranc, el teu cap guillotinat fent voltes? Caus deixant un arc de coure i passes pels ferros de la claveguera. No pateixis. La ranura que has alimentat era d’una jukebox, has tornat al meu cervell i ara recomença aquesta maquinària de rentar diamants.
L'element
Protegeix l’element fals de la teva vida. És allò que els altres veuen, i s’ho prendran com la veritat. Lluita per aquesta terra aliena, ofereix-la a l’insult, mentre el teu cor s’hi cova a sota. Que es cansi l’altre, fent força contra un anvers. Això et deixa trist, brut, ets un impostor? Perquè et deixin en pau cal fingir que t’importen els cops.
Mitja aurora
Per culpa teva tot passa dues vegades. La primera llum s’aixeca i va per la ciutat a veure què manen. La segona s’esmuny del llit pesadament, el vermell del cel li dura més del compte. Després surto jo amb ulls com plomades. Al llindar de les lleis més naturals m’estic a mig néixer, parat a la porta, dins i fora de l’aurora, contemplant el jardí.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)