M’enfonso a les aigües assegut a la cadira. Veig les cordes que em lliguen a la fusta però no les sento a la pell. S’endureixen els trencants de la meva cara, s’estén l’estela blanca de bombolles per damunt del meu cap. Però no em sento respirar. M’enfonso, i m’estimo aquesta cadira. Això fa de mi un sant, un il·luminat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.