Estic assegut al món, però el món no em fa de cadira. Se’m mou perquè deixi de confiar-li em meu pes mort. Em punxa fent créixer crestes de muntanya per dessota, m’envia corbs àvids d’ulls que eren perles. Amb paisatges de núvols i pobles i fils de xemeneies em vol nostàlgic, vagament commogut. Mira tot el que hi ha en un capvespre! El món no entén el meu desfici, jo no em refio del seu amor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.