Una noia que passa

Una noia que passa i se’n va t’ho dona tot.
El neó dels fanals no l’amaga, la modelen
les boques obertes dels aparadors,
i cap gana d’home
pot explicar per què estàs obligat a mirar-la.
Ella potser t’ho perdona, pensa que lluites sol
i que perds sol, no hi ha res entre vosaltres, si de cas

ets tu allò que s’està al mig, entre ella
i el paràsit que carregues a l’esquena,
que et tenalla el cap i te’l fa girar 

cap on ell vol però per ajudar, diu,
per compartir la impuresa.